dimecres, 25 de novembre de 2009

II Concurs de lectura "T'agrada llegir?"

Les bases són:

I) Els alumnes que des d’inici de curs fins a Sant Jordi hagin llegit major nombre de llibres rebran per Sant Jordi un premi i una menció especial.
II) Els alumnes que hi vulguin participar han d’emplenar un full de cada lectura feta, on faran constar les seves dades personals, les del llibre llegit i on explicaran breument el contingut de l’obra i en faran una petita valoració.
III) Els fulls de lectura es troben a disposició dels alumnes a la biblioteca.
IV) Es valoraran tots els llibres llegits durant el curs 2009-2010.
V) Els llibres llegits poden ser de la biblioteca del centre o no, però, en cas d’empat, obtindrà major puntuació l’alumne que hagi llegit més llibres agafats en préstec de la biblioteca del centre.
VI) Si l’alumne vol llegir un llibre que la biblioteca del centre no té, l’ha de demanar als professors encarregats de la biblioteca, que faran el possible per aconseguir-lo.
VII) Els alumnes podran seguir les puntuacions al tauló que la biblioteca ha preparat expressament.
VIII) La participació en aquest concurs puntuarà en la nota trimestral de les assignatures de Llengua Castellana i Literatura i de Llengua Catalana i Literatura, sempre que s’hagin superat els mínims exigits en sengles assignatures.
IX) El dia de Sant Jordi es coneixeran els nom dels guanyadors.
X) La participació en aquest concurs pressuposa l’acceptació d’aquestes bases.

dimarts, 24 de novembre de 2009

dijous, 19 de novembre de 2009

Concurs Astèrix

Bases:

I) Has de presentar un dibuix d’un dels personatges del còmic ο d’un personatge inventat que pogués sortir a “Astèrix” (un eivissenc perdut a la Gàl•lia, per exemple).

II) En tots dos casos, es tracti d’un personatge d’Astèrix o d’un que t’hagis inventat, el dibuix haurà d’anar acompanyat del seu nom i d’un breu escrit que expliqui qui és, en català.

III) El personatge ha de fer 50 cm d’alçada com a mínim i un metre com a màxim.

IV) Pots utilitzar els materials que vulguis.

V) Es recolliran els treballs fins al dia 14 de desembre de 2009.

VI) El dia 17 de desembre es coneixerà el dibuix guanyador. Si el jurat, compost per professors del centre, ho considera just, podrà atorgar-se més d’un premi.

VII) Dels dibuixos presentats, se’n farà una exposició al centre.

VIII) Els millors dibuixos quedaran exposats a la biblioteca.

IX) La participació en aquest concurs puntuarà en la gimcana que organitza la CNL.

X) La participació en aquest concurs pressuposa l’acceptació d’aquestes bases.

XI) El dia de Sant Jordi es lliuraran els premis.

divendres, 3 de juliol de 2009

LLIBRES DE LECTURA OBLIGADA


Títol de l’obra llegida: El curiós incident del gos a mitjanit

Autor: Mark Haddon

Editorial: La Magrana

Lloc i any de l’edició: Barcelona, 2004

Nombre de pàgines: 269


El protagonista de la història és un boix de quinze anys que pateix un grau lleu d’autisme, que té moltes manies, que és molt observador i que té moltes dificultats per relacionar-se amb altres persones. Arran de l’assassinat del gos de la seva veïna, el protagonista comença a investigar coses i gràcies a les investigacions troba informació sobre la seva mare.
Valoració de l’obra d’1 a 10: 7,5

Clàudia T. (4t d’ESO, 15 anys)


Un llibre divertit. L’autor ha sabut introduir-se dins la ment d’un autista.
Valoració de l’obra d’1 a 10: 8,5

Jordi T. (4t d’ESO, 15 anys)


El protagonista és un nin un tant estrany, al qual no li agrada el color groc ni el marró i, en canvi, li agrada molt el vermell. Aquest nin intenta descobrir qui ha matat el gos de la seva veïna i mentre ho investiga, va escrivint tot el que fa, ja que una de les seves professores li ha recomanat que ho faci. El que més m’ha agradat ha set el final, quan descobreix qui havia matat el gos i que de vegades hi ha persones de qui no et pots refiar.
Valoració de l’obra d’1 a 10: 7

Sara T. (4t d’ESO, 15 anys)


dijous, 2 de juliol de 2009

RELATS DE TERROR



Getsemaní

Capítol I

Ja érem a setembre i feia quatre mesos que havíem arribat a Getsemaní. Era una vella mansió que conservava la grandiositat d’aquest tipus de cases. Del poc mobiliari que hi havia trobava diaris i revistes antigues, notes manuscrites i fotografies oblidades. Jo passava el temps tractant d’imaginar qui eren aquelles persones i com havia estat la seva vida. Però va arribar un moment que ja no em divertia, ja havia explorat tots els racons de la casa, les infinites escales de cargol ja no ho eren tant, el centenar d’habitacions que semblava que hi havia es va reduir a una vintena i l’immens jardí ja no amagava cap secret. A més, els pocs amics que tenia, quasi no els veia. Per una banda, jo estava empipat amb en Marc, el seu caràcter i les seves males maneres davant la gent em posaven nerviós. Per una altra, la meva amiga, na Sofia, havia emmalaltit estranyament i estava ingressada, aïllada a l’hospital. Des que la vaig besar no em podia oblidar d’ella ni d’aquell moment i ara no podia estar amb ella. Per si això fos poc, la relació amb el meu avi i la mare no anava gaire bé. En canvi, la meva amistat amb una dona misteriosa anomenada Secora augmentava dia a dia: li contava tots els meus secrets, sense excepció. Però, un dia.... tot el meu món monòton començà a canviar.


Capítol II

-Adrià!- va cridar el meu avi- Baixa al jardí!
Vaig anar corrent cap a la cuina, on la meva mare preparava el menjar.
-Bon dia, mare!-vaig dir, però no vaig rebre resposta.
Vaig sortir al jardí on m’estava esperant l’avi.
-Acompanya’m a collir llimons i taronges- em digué. Vàrem emprendre el camí cap a l’hort, passant per la petita barda de ciment que unia el jardí de la casa amb el galliner i l’hort.
-Per cert ha vingut la germana de la Sofia i ha deixat una nota per tu. L’he deixada a la tauleta del saló.
Em sentia feliç només de pensar que devia ser una nota de na Sofia que es recordava de mi. Quan acabàrem, vaig entrar ràpidament a la casa per la porta de servei que conduïa a la cuina, vaig travessar el llarg passadís fins al saló. El meu avi amb prou feines m’encalçava.
-Mira, aquí està- va dir. Era un sobre petit, de color blanc, el vaig obrir lentament ja que no el volia rompre. Vaig notar una olor intensa d’hospital.

Estimat Adrià,
M’angoixa anunciar-te la pèrdua de la meva germana Sofia. Va morir a la nit. Ha estat una mort tràgica ja que tot assenyala que ha estat assassinada: tenia unes estranyes marques per tot el cos i els metges desconeixen quin en pot ser l’origen. La policia ha començat la investigació, però no hi ha cap pista sobre l’autor d’aquest crim. Segurament l’enterrarem al poble de la nostra mare. Ho sento.

T’estima,

Maria

Les llàgrimes baixaren ràpidament pel meu rostre, vaig rompre la carta en trossos, en faig fer una bola i seguidament els vaig llençar al terra. Vaig arrencar a córrer en direcció a les escales, vaig pujar els graons de dos en dos i no vaig parar fins a arribar a la meva habitació.
Quan estava estirat al llit vaig notar una mà a l’esquena.
-Què et passa Adrià?- Era la veu de la Secora que havia aparegut de no sé on, però en aquell moment no m’importava i res em podia semblar estrany.
-La Sofia ha mort- vaig mussitar.
-Bé, la Sofia era només una al·lota beneita que anava darrera teu.
Em van molestar molt aquelles paraules: ella sabia l’important que era la Sofia per a mi i, en canvi, va ignorar tota la tristor que m’abatia.
-Te’n pots anar. Ningú t’obliga a estar aquí- vaig dir-li.
-Bé, d’acord -va dir llevant la mà de la meva esquena-, sento lo de la teva amigueta. I així, amb aquestes paraules, va desaparèixer. Tant li donaven els meus sentiments. Havia perdut el temps amb la Secora. La mare, l’avi i el Marc, els havia deixat de costat i ara m’adonava de la meva errada. Havia de parlar amb la mare.

Quan ja em sentia millor, vaig anar a parlar amb la mare per explicar el que havia passat amb la Sofia, la por que em feia sentir aquella dona, Secora. Necessitava el consol de la mare. Vaig començar a baixar corrents per les escales de cargol, volia abraçar la mare. Sentia la seva veu que parlava amb algú a la cuina.

-Bé, nois, què voleu per sopar? – preguntava la mare.
-Eh, eh,.. No tots alhora. A vore, tu, Lluís, què deies què volies? Pollastre? I tu, Marta? Com que vols galetes? Però si les galetes no són per sopar!
Vaig començar a córrer més per les escales, el cor m’anava a mil. Sospitava que estava tornant a passar. Efectivament, vaig entrar a la cuina i allà era la mare, portava el seu davantal brut penjat del coll i cordat per la cintura, estava dreta i tenia la mirada perduda, però amb un somriure a la boca.
-I tu, què vols per sopar? –preguntà ajupint-se al terra.
-Oh! Quina bona idea! – va afegir ella sense que ningú li hagués contestat. Va obrir les mans i les va tancar una mica, com si agafés algú de la mà. Obrí la nevera, agafà ous i formatge, els posà dins un plat, tragué una paella i encengué el foc.
-Mare, però què fas? Amb qui parles? – vaig dir-li molt angoixat.
No em feia cas, seguia amb la mirada perduda. Vaig començar a cridar l’avi perquè vingués corrents: ell sabria què fer.
L’avi espantat va entrar dins la cuina, mirà el que passava i de seguida va reaccionar.
-Patrícia, Patrícia, què et passa? – cridà l’avi. L’agafà dels braços i ella com un ninot inert no va oposar resistència. La va sacsejar bruscament vàries vegades, però seguia igual.
-Patrícia, per favor...
Va continuar sacsejant-la i, de cop i volta, va tornar. Ens va mirar fixament als dos, després al seu voltant.
-I els nens? – va dir amoïnada.
- Quins nens, Patrícia? Què passa?
-Hi havia uns nens amb mi,...Eren molt macos,... i volien que jo fos la seva mare.
-Va, et duré al llit, deus estar cansada – li digué el meu avi.
La vàrem pujar al seu dormitori i la deixàrem al llit.
-Anem a acabar el sopar, la mare està cansada i necessita dormir, - ordenà l’avi.
Tornàrem a baixar a la cuina i vàrem seguir preparant la truita que havia començat la mare. Els dos estàvem callats, sense dir res. Tots dos sabíem que allò era per preocupar-se.
-Ja és la tercera vegada que li passa –vaig murmurar.
- Tercera? No són dos?
-No, són tres. La primera, aquell dia que jugàvem a escacs i ella era al bany cridant; la segona ....., ella era al passadís, parlava sola, va agenollar-se i semblava com si acariciés algú; i avui ha estat la tercera vegada.
-Li passa des que hem arribat a aquesta casa –va dir amb to angoixat. Tot el que m’has contat d’aquesta tal Secora, les visions que té la mare,.., tot té relació. Per això he avisat el Nicolau. Vendrà a parlar amb nosaltres per cercar un sentit a tot això.


Capítol III

De sobte, van trucar a la porta. L’avi va obrir. Era l’ex-capità Nicolau.
-Ja som aquí, com veu acompleixo la meva paraula –va dir-li al meu avi.
-Bé, Nicolau, explica a l’Adrià el que m’has explicat avui de tarda.
El Nicolau es va asseure a la cadira més propera a mi. I va començar a relatar aquesta història:
-Fa un parell d’anys vivia en aquesta casa la família del senyor Rafael Sainz, la seva dona Secora i els seus quatre fills: el Lluís, la Marta, l’Anna i el seu primogènit, el Gerard. Don Rafael, que així era conegut per tots, era un banquer acabalat, a més cridava l’atenció la seva grandària de cos i la seva cara rodona i rosada. Tenia una veu cridanera, però cordial, que sabia manar a tothom. La Secora era una dona de bona família, era molt bonica, prima i amb els cabells rossos. Don Rafael, al principi, anava boig darrera ella, però amb el temps va començar a anar amb mala gent. Per salvar el seu matrimoni, la seva dona el va tancar a casa i tothom deia que havia exercit sobre ell un malefici i a poc a poc la personalitat de Don Rafael es va anar anul·lant, el seu caràcter començà a ser feble i es va anar debilitant físicament i psicològicament. En una festa que van organitzar va ser quan vaig descobrir que la perfecta Secora no ho era tant: formava part d’una secta satànica, i era una espècie de...... Elisabeth Bathory? Sí, crec que era així, aquella comtessa que estava obsessionada amb la bellesa i anava trencant tots els miralls que veia quan va començar a envellir,..... Bé, ...... me n’estic anant per les branques.
Un dels rituals que havia de seguir era matar els seus descendents menys el primogènit. Don Rafael embogit, quan va descobrir el que havia fet la seva dona, la va assassinar, a ella i al seu fill primogènit. Diuen que ell escapà a les muntanyes i que allà es llevà la vida. Després la casa quedà tancada durant quaranta anys. A la gent del poble no li agrada venir aquí, diuen que l’esperit de la Secora segueix viu. Adrià, aquesta situació és perillosa: hauríeu de fer com jo i anar-vos-en d’aquí, que és el que jo vaig a fer ara mateix.
El Nicolau sortí per la porta i girant-se cap a naltros afegí: Estau en perill.
Vaig girar-me cap a la finestra per vore com se n’anava i el que vaig vore va ser la Secora a l’altre costat del vidre mirant-me amb malícia. Vaig començar a sentir-me marejat, hi veia borrós i tenia nàusees, no podia llevar els meus ulls dels hipnòtics ulls de la Secora. I, de sobte, va desaparèixer.
-Adrià, vine a asseure a taula. Ara soparem i demà, que la mare ja estarà recuperada, sortirem d’aquesta casa per sempre – va dir l’avi amb una veu molt segura del que havíem de fer.
Ens menjàrem la truita ràpidament sense dirigir-nos la paraula.
-En fi, jo ja he acabat, així que me’n vaig a dormir – vaig dir trencant el profund silenci que regnava.
Vaig tornar lentament a la meva cambra, em vaig enfundar dins el meu pijama i allargat al llit vaig caure profundament adormit.


Capítol IV

Un crit a les tres de la matinada va desvetllar-me. Era la veu de la mare. Vaig llevar-me el més ràpid possible, vaig córrer a la porta del dormitori, però aquesta es tancà de colp. Vaig intentar obrir-la amb tota la meva força, però no s’obria i la meva mare seguia cridant sense parar.
-Mare, ja venc! – vaig cridar darrera la porta.
Vaig anar a l’altra banda de l’habitacle, vaig emprendre carrereta i vaig tirar-me dalt de la porta intentant obrir-la. La porta va obrir-se bruscament. Vaig córrer a la seva habitació.
-Mare, mare!
En arribar a la porta de la seva habitació, vaig adonar-me que al pany hi havia sang. El cor s’accelerava cada vegada més.
-Mare!
El ulls se m’emplenaren de llàgrimes. Buscant l’interruptor per la paret, vaig tocar una cosa humida i llevant la mà ràpidament s’encengué el llum. L’habitació estava plena de sang, les parets plenes de símbols estranys. I aixecant la vista vaig vore la meva mare penjada i amb marques per tot el cos.
-No, mare, no,..
No m’ho podia creure..... Si hagués anat més ràpid, ho podria haver evitat. Vaig notar com si unes mans m’agafessin pel coll, em vaig girar i vaig veure una ombra allargada baixar les escales i sense pensar-m’ho la vaig seguir.
Quan vam arribar al jardí la vaig perdre, però a l’instant vaig vore la Secora corrent.
-Secora! Per què em fas això?
Va parar en sec i va girar-se.
-Perquè vosaltres tres amb la vostra presència heu alterat el meu descans. A més, jo t’estim com un fill i pots venir a formar part del meu món.
-Però......., estàs boja! Has matat la meva mare!
-He destruït el teu món perquè només em tinguis a mi. Qui penses que va acabar amb la vida de la Sofia? I del teu amic Marc, amb qui fa tant que no parles? Cada vegada que miraves les fotografies de la meva família, que llegies les anotacions que vaig fer un dia,...., cada vegada que el teu pensament estava amb la meva família, jo m’apropava cada volta més a tu. I encara no he acabat: mira l’habitació del teu avi.
Hem vaig apropar i les flames d’un intens foc sortien per la finestra.
-Avi, surt, surt de l’habitació!
Les llàgrimes no em paraven de caure. El cadàver calcinat del meu avi sortí després per la finestra, caient a terra. Amb l’impacte va desfer-se i quedaren només les cendres, res més.
Ja em donava igual tot, no suportava pensar que les persones que més estimava ja no hi eren. Vaig córrer fins a la porta de ferro, obrint-la vaig decidir mirar enrere per última volta, però la Secora venia al darrera, així que vaig córrer tan ràpid com vaig poder. Esquivant tots els arbres i matolls del bosc fugia d’aquell diabòlic esperit, corria i corria com si volgués que el temps tornàs endarrere, que la mare, l’avi, la Sofia i el Marc tornassin, però, per més que els meus pensaments cercassin tornar al passat, era impossible escapar d’aquells amargs records d’aquell estiu i que m’haurien d’acompanyar sempre. El meu cap estava embolicat i vaig començar a pensar més del compte.
-Què fas Adrià? Per què escapes? No et queda res, tots els teus amics han mort, l’única noia que has estimat, la teva família,... No et queda res, per què sobreviure? No tens lloc on anar i, si comences una nova vida, ja no serà la teva vida – deia una veu interior.
Així que li vaig fer cas, vaig seure als peus d’un arbre esperant l’arribada de la Secora. Estava allí, estirat al terra, veient passar el temps, recordant la meva mare, el meu avi, els meus amics, el petó que em donà la Sofia.... Tot s’havia acabat.
Ara res més era sinó una ànima errant oblidada i perduda en el temps.
Cíntia C. (4t ESO)

dimarts, 9 de juny de 2009

Concursos 2009

Premi de lectura del curs 2008-2009: l' alumna de 4t d'ESO, Sofia A. Hernández.
Premi al millor relat de terror Sant Jordi 2009: Cíntia B., 4t ESO
Premi al millor poema de tema amorós: